22/12/2022
Com a casa
Piano Piano és l’estudi d’arquitectura de Maria Donnini y Maria Grifo. Potser dos de les arquitectes amb una visió més nítida i propera, combinació pura entre l’edificació tradicional i un llenguatge nou.
Com expliqueu la vostra mirada? Entenem “piano piano” com un procés prudent on establim d’una manera lògica i coherent les bases o pilars fonamentals sobre els quals es reforça qualsevol procés projectual. L’arquitectura en si mateixa és un procés additiu en el qual se superposen noves capes a mesura que augmenta la seua complexitat, però sense deixar de costat el discurs que ha d’enllaçar els diferents factors que influeixen en el procés. I és més, una obra s’acaba però el temps la transforma. El nostre estudi volíem que tinguera un nom que reflectira tot això i que transmetera la idea de trajecte.
Alhora, ens semblava un nom senzill, musical i amb una sonoritat repetida que fa que les persones es familiaritzen amb rapidesa, així com una intencionalitat a la italiana, cultura i estètica amb la qual estem relacionades i amb la que ens sentim molt properes.
Per últim, volíem evitar una marca que continguera noms i cognoms pel que significa a l’estar personificada en persones concretes (un equip a l’hora de resoldre un projecte sempre és molt major) i el nostre ego està molt allunyat d’aquesta manera de mostrar-se. El mateix ens passa amb marques que combinen lletres i números. A més d’estar també relacionades amb noms i cognoms ens semblaven confuses per a donar a conéixer-nos.
Foto de Millena Villalba
No tenim por de mostrar que en la nostra arquitectura siga visible la mirada feminista, sobretot en les propostes distributives, ni tampoc la sensibilitat femenina estètica i ornamental.
El vostre discurs com arquitectes
Ens diuen que cuidem el detall, que realitzem projectes personalitzats o que ens esforcem en captar al màxim les idees amb les quals venen i que les processem i jerarquitzem amb molta sensibilitat i que això es reflecteix als projectes.
Intentem que tinguen la major qualitat espacial possible utilitzant geometries clares, però no forçades, que contextualitzen un projecte en el seu entorn físic i que serveixen de base per permetre evolucionar amb l’estructura, les instal·lacions o la materialitat.
Vos agrada…
L’arquitectura italiana des de meitat del segle XX fins els postmodernisme: les geometries de Mario Ridolfi o l’elegància material i preciosista de Gio Ponti, Lucio Caccia Dominioni o Carlo Scarpa. Dels clàssics, la part delicada i domèstica de Le Corbusier o Aldo van Eyck o la rotunditat de Lina Bo Bardi. De l’arquitectura recent, pot ser part de l’arquitectura belga com la que fan els ara separats De Vylder Vinck Taillieu i la seua simbiosi entre allò existent i allò proposat. Estem molt tristes de no tindre més referents femenines.
Els vostres projectes
En La Casa del cantó pensem en la materialitat i els recorreguts múltiples plantejats, en La volteta del Carmen la relació entre els espais i novament la materialitat, en El octógono de Pelayo la geometria i les circulacions infinites al voltant d’una peça, en La Casa de doce pilares la espacialitat i la subtilesa del plantejament de l’estructura. Per últim, en un dels nostres últims projectes, Les Pinyes del Cabanyal, hem pogut treure brillantor a la preexistència sense rehabilitar de manera mimètica.
Entre els projectes que estan en procés, donat que els clients ja no són sols gent propera, sinó que són clients que venen buscant un Piano Piano, ens dona la impressió que en el resultat final quedarà palesa la nostra manera de resoldre l’arquitectura. Com a mínim, això esperem!
Fotos de Milena Villalba
Leer siguiente
Silvia Tack