Quan algú te pregunta a què te dediques

Sempre dic que faig cinema. Aquest s’ha convertit, a més de la meua vocació, en una manera d’estar en el món. M’imagine la vida com una peli, m’enamore com en les meues escenes preferides, fins i tot pense el teatre com un rodatge sense càmera. M’agrada ser eclèctic i mutant, aventurar-me a provar diferents maneres de contar històries. Per això, més enllà de la ficció, necessite també expressar-me mitjançant l’escriptura, la creació escènica o la musical. Com si desmuntàrem el cinema com una matrioska i li donarem vida separada a tots els seus possibles llenguatges.

Els teus últimas projectes

Fa poc he presentat l’assaig visual Yokohama Crows, una peça feta a partir d’unes gravacions que vaig fer a el Japó i que vol fer una oda als rituals «de segona mà», a la memòria i la conservació de tots eixos costums que escapen de la mercaderia o el turisme. Es podrà veure fins al 9 de juliol al Centre del Carme. D’altra banda, continuem girant amb Manifest Antiromàntic, una obra escènica-electrònica sobre l’artificialitat digital que travessa les nostres relacions amoroses i sexuals.

Les teues formes d’expressió favorites

Actualment, trobe en l’espai escènic una oportunitat d’alliberament. L’escènica conserva un esperit ritualista i memorable que el cinema ha anat perdent. En l’època digital, treballar directament cos a cos amb l’equip artístic o el públic és una experiència de resistència. Quan veus una obra que t’arriba a l’ànima, eixe record es queda tatuat a la memòria per sempre. Em fascina eixe poder del teatre. D’altra banda, quan prepare un videoclip o una ficció, les atmosferes o l’arquitectura tenen molta importància per a mi. Els llocs són un personatge més en les històries que cree i intente submergir-me en eixos indrets fins que quasi podries canviar de vida i formar part d’eixe entorn. Podria fer-te ràpidament un mapa dels llocs on vull rodar, un xicotet món propi on cada indret té una història, una fàbula, un conte

El teu lloc de València més inspirador audiovisualment

Actualment, estic obsessionat en el Perellonet, en la banda de la platja, la del passeig, amb els seus edificis quasi mitològics. Paradoxalment, entre eixes moles vacacionals que es queden desèrtiques a l’hivern hi trobe un món proper. Una espècie laberint atemporal que em dona respostes a coses que m’inquieten, com les maneres habitar un món travessat per la desfeta ambiental o «la fi de l’amor».